Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Calaix de sastre’ Category

 

A qui va dirigit: Principalment als esperits inquiets de mirada poètica. No serà necessari acreditar experiència com a rapsode que puja al tamboret per recitar el vers de Nadal des dels 7 anys, ni demostrar que és possible acabar amb rima consonant totes les frases, ni tampoc declamar de memòria els versos shakesperians. Molt soroll per a no res. Retòrica.

El que realment ens reunirà en aquest taller seran les emocions, la llibertat de les idees, la intuïció per reinventar mons i transmetre’ls a través del dibuix de les paraules que formen estrofats de versos, els quals tots coincidim a anomenar poesia, però que pocs arribem a concretar exactament què són i per a què serveixen.

Sessions: 6 sessions durant 12 setmanes (cada dues setmanes es treballarà una nova unitat). Les unitats estaran repartides entre l’1, 15 i 29 d’octubre i el 12 i 26 de novembre. Es buscarà un dia entre el 10 i 19 de desembre per a fer el recital conjunt com a culminació de la darrera sessió i del taller).

Preu: 100€

MÉS INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS: AQUÍ

Read Full Post »

Read Full Post »

Avui he obert la bústia i no he trobat cap factura ni rebut! Hi havia un paquet estret i tot semblava indicar que hi havia un llibre. Com que esperava rebre el de Lluís Calvo i Jordi Valls, “L’última oda a Barcelona”, no m’he quedat molt sorpresa. Però quan l’he obert he vist que era el llibre “Siaman Gorina”, d’Encarna Sant Celoni, qui feia temps m’havia dit que me l’enviaria. El cor m’ha bombejat fort quan he vist que el llibre estava acompanyat d’UNA CARTA ESCRITA A MÀ!

Gràcies, Encara, per regalar-me aquest viatge en el temps!

Des d’aquí reivindico la correspondència pausada i romàntica, lluny dels e-mails.

I a vosaltres, fa quant que no us escriuen una carta com aquesta?

Read Full Post »

En algun moment d’ahir a la nit a l’Horiginal, algú ens va fer aquesta fotografia. Jo mantenia una conversa surrealista amb en Pau Riba mentre em menjava una croqueta de bolets i bevia, assedegada, una birreta. La Roser Amills va aterrar amb el seu tutú al bell mig de nosaltres, mentre brindava amb una copeta de vi pel toro de cartó que la volia enfilar pel darrere. En Víctor Amela i la Sònia Serrabao, somreien, comme il faut.

Read Full Post »

Read Full Post »

 

Abans de començar, vull fer una confessió: de petita volia ser pintora. M’encantava agafar els plastidecors i practicar móns impossibles. A més a més, com que tothom em deia que ho feia tan i tan bé, vaig acabar per visualitzar-me com a artista. Tant és així, que als 7 o 8 anys vaig decidir començar a fer carrera pictòrica i buscar la perfecció a través del meu dibuix estrella: un home i una dona supermans volant en un cel vermell de cors i extenent els braços l’un en direcció a l’altra just abans de l’abraçada. Aquest dibuix, el vaig repetir fins a la sacietat, com si es tractés d’una sèrie warholiana. Els meus pares, entussiasmats pel meu entussiasme, sol·licitaven paper en blanc allà on anéssim de visita i jo desenfundava els meus colors per compartir el meu art a canvi d’un somriure.

Per sort o per desgràcia, el temps posa les coses al seu lloc. La primera lliçó que vaig aprendre en fer-me gran, és a veure l’amor incodicional dels pares cap als fills. La segona va ser acceptar les meves limitacions. Mai he estat una artista plàstica brillant. Més aviat tot el contrari. Però la dèria per ser artista va persistir i la vida no va ser cruel del tot amb mi, i em va proposar un canvi de cartes: els plastidecors pel bolígraf. Així va ser com vaig esdevenir poeta.

Tinc la teoria que tot artista ha somniat en ser-ho des de petit i que tard o d’hora acaba trobant la manera de canalitzar-ho. Potser algun pintor consagrat volia ser primer poeta. O un músic, pintor. O un escultor, músic. A alguns, fins i tot, la vida els ha estat molt generosa i els ha regalat dos o més dots artístics. Sovint imagino que puc posar música als meus poemes i entro en un estat d’excitació màxima. M’agradaria tant! Potser per això vaig estudiar durant 10 anys piano i solfeig. Però malgrat els meus esforços i bones notes als exàmens, va resultar que tampoc tenia gaire oïda.

La vida deu ser això. Anar provant fins a trobar una veu pròpia i el mitjà que més t’ajuda a donar-hi forma. És difícil dibuixar una línia divisòria d’on comença i on acaba una discilpina artística, perquè totes xuclen d’un mateix sisè sentit, que no és res més que la combinació pròpia dels altres cinc sentits. Prova de donar forma a una cançó amb un filferro o dibuixar una poesia. Prova de revelar el món amb la mirada. Prova de revelARTE.

Read Full Post »

FINGIR VACANCES

Ahir vaig rebre un correu electrònic amb una invitació molt especial: anar durant 3 dies a un creuer networking de dones professionals. En un primer moment, vaig pensar que s’havien equivocat de persona. Però no, no. L’encapçalament del missatge deixava ben clar a qui es dirigia: “Sílvia, vols venir 3 dies de creuer?”. Era indubtable que em convidaven a mi, poeta. Bé, exactament no em convidaven. El que intentaven era persuadir-me a pagar una fortuna (l’equivalent al meu sou mensual de pluriempleada) amb la promesa de fer xarxa. Això sí, sense compromís (acabava dient el missatge). Només faltaria!

Però qui es creu que algú treballa en un creuer de luxe, on la propina de 149€ és obligatòria i l’has de pagar per avançat? És evident que qui paga per una activitat així no necessita treballar. Jo trigaria un any de feina a amortitzar l’embarcament (això, en el cas de trobar feina, és clar).

Estava indignada. Però una força oculta em va empènyer a respondre el correu exposant la meva situació de poeta i oferint-me a fer un recital nocturn si pujava a bord de franc. Personalment, vaig trobar la proposta d’allò més encertada. La meva mercaderia és la poesia i era l’únic que podia oferir. Però sabeu quina va ser la seva resposta? Doncs que esperaven que aviat m’ho pogués pagar.

El molt és ple de desagraïts (i d’aturats com jo). Per això, fa temps que no em puc permetre unes vacances com cal. Si jo pogués tenir vacances, viatjaria a l’estranger i practicaria les 5 llengües que sé i que no em serveixen de res. Al currículum, això, ja no impressiona. Per impressionar, ara cal anar al Japó i tornar renovada a la feina i fingir amb els companys que t’ha anat de meravella per l’estrès, mentre ells assenteixen amb lents moviments cranials, tot remenant la cullereta dins del cafè de màquina.

Però qui es creu que viatjar al Japó desestressa? Amb totes aquelles llumetes i gats metàlics saludan-te pel carrer. Inventar està sobrevalorat. És evident que requereix d’un gran esforç i que has de defensar, estoïcament, cada detall, controlant la mirada i els gestos, mentre la part esquerra del cervell no pot deixar de maquinar respostes sorprenents. Que si vaig veure un suïcidi en directe, que si es va obstruir la cinta transportadora de sushi del self-service i els clients del restaurant van entrar en pànic. Ui, sí, què divertit, no?

¿Us imagineu que ahir m’hagués pogut pagar aquest magnífic creuer ple de dones? El somni de qualsevol lesbiana! Imagineu que aconsegueixo convèncer el meu cap? No, no, millor: imagineu que jo sóc la meva cap i que no he d’ensabonar a ningú amb el pretext de viatjar per aconseguir nous contactes. Què creieu que passaria a bord d’aquest creuer?

Imagineu, imagineu. Jo veig tot de dones en banyador passejant-se per la sauna, menjant fulles d’amanida variada, bebent gintònics i mirant-se les unes a les altres sense dirigir-se la paraula. Un networking fent aigües, vaja. Pensareu que tinc enveja i que la meva ment vol fer-les naufragar, no? Doncs sí, què passa? Tinc enveja. Perquè mentre jo segueixo aquí al sofà escrivint poesia i, de tant en tant, alguna columneta, hi ha algú amb les ungles del peu pintades de rosa a punt d’embarcar en un creuer.

Però m’he de refer. S’ha acabat això de la llagrimenta fàcil i menys a primera hora del matí. Ara mateix penso substituir les galetes integrals habituals de l’esmorzar, per un croissant farcit amb mantega i melmelada. Això sí que és fer vacances. Perquè vagis on vagis, aquest és un plat d’hotel universal.

Read Full Post »

Older Posts »