Feeds:
Entrades
Comentaris

+ INFO: AQUÍ 

Anuncis

Els professors de gimnàstica

també envelleixen malament.

 

Un dia, després de quaranta anys,

deixen enrere els crits,

els nens i les baralles.

 

Al principi, alguns no s’atreveixen

a enterrar l’atrotinat xandall

al fons del seu armari.

 

Pengen els hàbits,

deixen de matinar,

i si passegen,

ho fan en direcció contrària

al camí que els duia fins a l’escola.

 

En general no es troben

pel carrer mai a ningú

(es veu que no són gent gaire sociable).

 

Només alguns diumenges com avui,

a l’hora d’anar a missa,

l’esperit d’un vell conserge

sembla enrecordar-se d’ells

i els obre la reixa del pati del col·legi

perquè hi entrin els fantasmes

a jugar un partit de bàsquet.

 

Els records fan dos equips:

els bons contra els dolents.

 

Escollir també pot ser covard,

però no és tan evident

que el millor d’un vint-i-un

guanyi per sempre la partida.

 

Sona un xiulet antic

i al primer salt,

el sol de juny enlluerna

als qui volen fer-se amb la pilota.

 

La cistella de bàsquet

també s’ha quedat calva

i la seva ombra remarca dures línies

al paviment calent

(sembla el cruel joc del penjat).

 

De la xarxa en queden només uns fils

entortolligats,

com baba espessa.

 

Tot el que passa la resta del partit

no té cap mena d’interès o d’importància.

 

Potser només cal afegir

que l’àrbitre era el temps,

sense tractes de favor.

 

I que ja cap al final,

quan faltaven 6 segons al marcador,

un jugador va provar desesperat

d’encertar des de 10 metres

el triple que l’havia de dur a la victòria.

 

¿En quin moment aprenem

què vol dir perdre per sempre?

La pianista Clara Peya ha posat música al poema “Lligaments tencats”, inclòs al meu darrer poemari Fila índia enfora. L’interpreten Alessio Arena i Judit Neddermann a la veu!

El tema el podreu trobar al disc Tot aquest silenci.

Lligaments trencats

 

Has de fer repòs…

Ara no et convé fer esforços…

Ja veuràs com el temps ho cura tot…

Tu encara ets jove…

No hi donis més voltes…

Va, que no n’hi ha per tant…

 

Voleu callar, veus ignorants!

 

El que em rossega la pell

no és la picor del guix

on escric aquest poema,

sinó saber que a partir d’ara

aniré coixa sense tu

i recitaré mots crossa

mancats d’inspiració;

viuré de frases fetes:

 

Ja trobaré algú altre…

Ara puc aprofitar per llegir…

El que ha de ser, serà…

Així és la vida…

L’editor Quim Curbet em va fer aquest regal tan generós durant l’acte de presentació del Fila índia enfora al bar ALFA del barri de Gràcia. 
CARTA A SÍLVIA BEL (llegida en la presentació del seu llibre) 

Benvolguda Sílvia:
La poesia sempre és on neix l’emoció. És una veritat que canta i que commou. És la unitat indispensable i gairebé sempre misteriosa d’un discurs, de la música i del sentit eteri de la raó. La poesia és un món procel·lós, sobretot per qui no creu en contes de fades. Les paraules ens sobrevolen com els núvols capricios…os de les primaveres. S’alcen en l’horitzó carregats d’ombra i d’incerteses i deambulen sobre els nostres caps deixant-nos xops de vides i de perplexitats. Avui he vingut aquí per presentar el teu llibre, acte redundant en si mateix, perquè el llibre es presenta sol. El teu llibre carregat xàfecs i de pedregades, de neu delicada i de pluja fina, ha caigut entre nosaltres i ens ha enganxat desprevinguts, sense paraigües ni impermeable. Però ja ens agrada i si avui som aquí és per celebrar-ho. Perquè en el fons no som de secà, som gent de regadiu i l’aigua, sobretot quan brolla de la poesia, és aigua de vida i sempre és benvinguda.

 

Benvolguda Sílvia:
En aquest món turmentós de la poesia, tots som fills de les paraules, les paraules que ens hem dit, les paraules que hem escoltat, les que hem escrit, les que ens han escrit, les que s’han quedat per sempre gravades en la memòria i les que hem oblidat irremissiblement, i, per descomptat, les que hem mamat. Som mamífers poètics, fills de moltes mares i de molts encreuaments, però també som com una mea d’escarabats piloters: amunteguem paraules i les fem rodolar en forma de poemes. Boles d’excrements que els escarabats-poetes, mamífers-bastards, transformen en versos. Però a partir d’avui podem dir que som alguna cosa més. Som també les teves paraules Sílvia, som la teva mirada, el teu somriure, som la teva vida, el teu dolor i les teves il·lusions M’atreveixo a dir que tots els que som avui aquí som la Sílvia Bel, som tu Sílvia, tu i el teus poemes.

 

Benvolguda Sílvia:
Començo per tercera vegada aquesta aquesta carta, que et llegeixo en públic, sobretot per donar-te les gràcies. Gràcies per aquests poemes que ens ofereixes en fila índia i que dansaran durant molt de temps al nostre voltant, danses d’amor i de pluja, pluja de primavera que ens amara i que ens consola i ens fa oblidar per un moment el nostre destí d’insecte-mamífer, de Sísif tràgic. Avui hem vingut aquí per beure de tu, per aplaudir-te i per dir que segueixis i que persisteixis, que visquis i que ploris constantment llàgrimes de poesia, en aquest món nostre que no podria sobreviure sense gent com tu, un món que no mereixeria sobreviure sense una o moltes sílvies, domadores de somnis i de paraules.

 

Benvolguda Sílvia:
Moltes gràcies, moltes gràcies per ser com ets i moltes gràcies pel teu llibre i als àngels de cotó fluix que t’han acompanyat fins aquí.

 

 

Hablo des de esta boca amputada

partida por la mitad.

 

Las letras que me han cosido

me lloran entre las piernas

y escriben con rojo el rastro

que nadie quiere limpiar.

 

Yo nací en Etiopía

con “m” de menstruación

con “i” de inmovilizada

con “e” de espinas de acacia

con “p” de perforación.

 

Yo crecí con un silencio afilado

con “c” de cristal, cuchilla,

con “s” de sin sentido

con “r” firmo el dolor.

 

Con “h” callo la pena

con “r” encierro rencor

con “h” de hijos e hijas

con “p” sin pedir perdón.

 

Yo nací en Etipoía

con “m” de mutilación.

 

Yo nací en Etipoía

vestida con haches mudas;

¿Desnuda? Ahora hablo yo!

 

Poema escrit per a l’acte solidari del 4 de maig a l’Àgora de Sabadell, organitzat per IPI Cooperació.