Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘poema’

“Bon dia. Bona sort”,

de fet, no és cap trobada,

sinó l’esguard del nostre instint:

un amor cap enrere.

W.H. Auden

Un amor cap enrere

 

Un amor cap enrere

és l’instint porós del cranc

damunt la sorra.

 

O tot o res.

— Va, surto! Sí, que surto!

(ho decideix en un “inscranc”).

 

Surt a la superfície.

Duu la nova cuirassa

amb què avui s’ha mudat.

 

És tova. Ja se sap

que els crancs quan creixen

és quan corren perill.

 

Deixen la closca dura

que enlluerna de sobte

els ulls del pelicà

(tant parlar, tant parlar…).

 

I el pelicà que el veu,

de lluny,

— s’ha enamorat! —.

 

No cal caiguda lliure

ni maniobres al cel

per impressionar el cranc.

 

Un amor cap enrere

és començar a estimar-se

i amb el bec, fer mal.

Read Full Post »

FESTFOIX from CCCB on Vimeo.

Read Full Post »

Els professors de gimnàstica

també envelleixen malament.

 

Un dia, després de quaranta anys,

deixen enrere els crits,

els nens i les baralles.

 

Al principi, alguns no s’atreveixen

a enterrar l’atrotinat xandall

al fons del seu armari.

 

Pengen els hàbits,

deixen de matinar,

i si passegen,

ho fan en direcció contrària

al camí que els duia fins a l’escola.

 

En general no es troben

pel carrer mai a ningú

(es veu que no són gent gaire sociable).

 

Només alguns diumenges com avui,

a l’hora d’anar a missa,

l’esperit d’un vell conserge

sembla enrecordar-se d’ells

i els obre la reixa del pati del col·legi

perquè hi entrin els fantasmes

a jugar un partit de bàsquet.

 

Els records fan dos equips:

els bons contra els dolents.

 

Escollir també pot ser covard,

però no és tan evident

que el millor d’un vint-i-un

guanyi per sempre la partida.

 

Sona un xiulet antic

i al primer salt,

el sol de juny enlluerna

als qui volen fer-se amb la pilota.

 

La cistella de bàsquet

també s’ha quedat calva

i la seva ombra remarca dures línies

al paviment calent

(sembla el cruel joc del penjat).

 

De la xarxa en queden només uns fils

entortolligats,

com baba espessa.

 

Tot el que passa la resta del partit

no té cap mena d’interès o d’importància.

 

Potser només cal afegir

que l’àrbitre era el temps,

sense tractes de favor.

 

I que ja cap al final,

quan faltaven 6 segons al marcador,

un jugador va provar desesperat

d’encertar des de 10 metres

el triple que l’havia de dur a la victòria.

 

¿En quin moment aprenem

què vol dir perdre per sempre?

Read Full Post »

 

Hablo des de esta boca amputada

partida por la mitad.

 

Las letras que me han cosido

me lloran entre las piernas

y escriben con rojo el rastro

que nadie quiere limpiar.

 

Yo nací en Etiopía

con “m” de menstruación

con “i” de inmovilizada

con “e” de espinas de acacia

con “p” de perforación.

 

Yo crecí con un silencio afilado

con “c” de cristal, cuchilla,

con “s” de sin sentido

con “r” firmo el dolor.

 

Con “h” callo la pena

con “r” encierro rencor

con “h” de hijos e hijas

con “p” sin pedir perdón.

 

Yo nací en Etipoía

con “m” de mutilación.

 

Yo nací en Etipoía

vestida con haches mudas;

¿Desnuda? Ahora hablo yo!

 

Poema escrit per a l’acte solidari del 4 de maig a l’Àgora de Sabadell, organitzat per IPI Cooperació.

Read Full Post »

Ciutadans de tots els cors,

es fa saber que a les 6,24 de la matinada

m’ha mort el romanticisme.

No ho han anunciat

a cap telediari,

però si traieu el cap

a dins de la meva ànima

o em llegiu les necrològiques

tatuades a la pell,

sabreu com ha anat tot:

 

el cor s’ha aturat a poc a poc

perquè has deixat de bombejar-lo;

i com que no podia envermellir-te

la sang tampoc no ha bullit més.

 

Tot ha estat molt natural,

com un sospir

quan ningú et mira.

 

Les campanes de l’església

no han repicat per vergonya

d’anunciar-ho al veïnat

i a la barana dels somnis

els ocellets han suspès

el cant que asserena l’alba.

 

Les finestres de les cases

han esclatat a plorar,

les teulades han tret fum

i s’han derruït les façanes.

 

El decés de tot plegat

ha passat en un instant molt breu,

a les 6’24 del matí,

mentre passejava sola pel carrer,

mentre mirava amunt

en direcció als teus ulls

i no trobava cap balcó

on declarar-me.

Read Full Post »

Em rebràs amb una bata blanca

i jo fantasiejaré en silenci.

Sé que m’ordenaràs despullar-me

i que jo et seré obedient.

 

Després em donaràs la mà

i m’alçaràs al pedestal de les tortures

durant quasi mitja hora.

 

El meu sexe davant la teva boca,

sentirà com li murmures

només quatre paraules pactades:

primer de cara,

després d’esquena,

ara obre’t de cames, una mica.

 

Però tot serà molt natural

i el cos respondrà als teus estímuls:

la pell que envermelleix a cada repassada,

els pèls de punta,

la cremor a les natges…

 

Ens mirarem molt poc

i amb cada estrebada dels sentits,

apretaré les dents,

maleint fort el teu nom

(si és que tens nom,

perquè mai m’he atrevit a preguntar-te’l).

 

Com dues velles desconegudes,

ens trobarem, altra vegada,

un cop al mes.

 

No usarem llençols,

tan sols unes inútils sabatilles de cotó

per no sentir el fred de les rajoles.

 

L’únic rastre del meu amor furtiu

no serà el fluix, ni la sang,

sinó unes gotes tendres de suor

i alcohol vaporitzat

sobre els fils de cera refredada.

Read Full Post »

Depuis quelques années

m’he obligat a oblidar

el francès que vaig aprendre,

l’amor que no es va consumar,

el mitjó desaparellat del fons del calaix

de la casa de la platja,

els banyadors que ja no em van;

 

m’he obligat a oblidar la recepta de l’àvia

per no enfadar-se mai

i l’olor de colònia de vell

de la pinta de l’avi;

la tieta mudada,

les sabates de xarol

que no em deixaven córrer,

les mitges tintes beix

sota les faldilles voleiades;

 

m’he obligat a oblidar

els dinars familiars

del diumenge de Rams,

el padrí de la mona i els ous,

la xocolata del lloro

— lloro perquè no ploro,

em repeteixo un instant

davant l’església —.

 

Al meu voltant, tot de gent anònima

esberla sordament el temps

amb el tam-tam del palmó

contra les rajoles.

 

Beneïm que som ara i aquí,

que les campanes marquen la una,

que estem sols com pelegrins

— la processó va per dins —

però, malgrat tot,

sentim que junts podem encara

fer un tros del camí.

Read Full Post »

Older Posts »